1.1.Text
narratiu: missatge en
prosa destinat a receptors, que té un
codi literari i que l’emissor es situa en un context fictici. Presenta la
historia( que imita la realitat) del conflicte d’un personatge.
·
Un text literari vol ser estètic, aquesta característica
es la que el diferencia d’altres tipus de text.
·
Tècniques narratives:
o
Hi
ha diferents tipus de tècniques o procediments narratius: descripcions,
diàlegs...
o
Tipus
d’estils:
§
Estil directe: es veu la narració des del punt de vista d’un personatge.
© Implica directament
destinador i destinatari.
© Els protagonistes
dialoguen o monologuen directament entre si.
©
Forma
típica de: diàleg, monòlegs,
soliloqui ( personatges dialogant entre ells o amb si mateixos)
© S’introdueix amb
la formula “ va dir”
§
Estil indirecte: un narrador explica la veu d’un personatge ( veu en off fora de la
narració)
© Discurs relatat o
narrat.
© S’introdueix amb
la fórmula “ va dir que”.
§
Estil indirecte lliure: la veu d’un personatge apareix inserida en el discurs
del narrador ( li cedeix la paraula indirectament)
© Propi de la
narrativa moderna
©
Descriu
pensaments i accions dels personatges de forma indirecta.
o
Característiques
tècniques presents en la prosa narrativa i fonamentals en el conte:
§
La tensió narrativa: avaluació de l’interès argumental que pot ser lineal o
gradual.
§
El clímax:
punt mes interessant de l’argument.
o
Novel·la
moderna es diferencia del gènere clàssic per:
§
Parts o capítols ( estructura externa): ha deixat pas a la seqüència ( estructura interna)
basada en l’alternança de l’enfocament.
§
Al llarg del segle XX la seva renovació estilística ha
sigut: detallisme
descriptiu, monòleg interior, constructivisme d’influència cinematogràfica o la
creixent tendència psicològica.
§
Barreja de veus narratives diferents ( característica mes
rellevant de la novel·la del segle XX)
·
L’estructura de la trama.
o
Lineal: els elements es succeeixen ordenadament, seguint una
relació de causa - efecte ( la més utilitzada)
o
Convergent: els elements es concentren en un punt donat del text.
o
Concèntrica:
els elements giren a l’entorn
d’un nucli temàtic principal.
o
Caòtica
o dispersa: no existeix una
pauta concreta i explicita de concatenació i ordenament dels elements.
o
Oberta: els elements ( tot i que siguisen una pauta concreta i
explicita ( lògica)) no es troben en una conclusió.
·
Tipus de novel·les segons la trama:
o
Tancada: la història narrada té un principi, un nus i un
desenllaç, així que donen als lectors informació sobre allò que passa als seus
personatges.
o
Obertes: relaten episodis o aventures que no formen una acció
única o que la deixen sense final.
·
El punt de vista ó focalització
o
Definició: angle de visió des del qual transcorre la narració (
punt on es situa el narrador per contar la història).
o
Pot
ser:
§
Externa:
quan el focus observat està extern a la història ( introduir capítols,
personatges...) i és objectiu i distant respecte als personatges. Sols tenir
narrador omniscient o editor.
§
Interna:
focus observat està situat en l’interior ( personatge) i sol tenir narrador
protagonista.
©
Fixa
( única o immòbil): recau sempre
sobre el mateix personatge ( monòleg interior)
©
Variable
( diversa o mòbil): recau
sobre diversos personatges, segons episodis.
o
Hi
ha alteracions en l’ús d’un punt de vista narratiu:
§
Paralipsi:
omissió d’informació al lector.
§
Paralepsi:
aprofundiment en la visió d’un personatge que dóna informació no prevista.
·
El narrador y la veu narrativa.
o
Narrador
extern ( heterodiegètic o narrador - historiador): la narració no coincideix amb cap dels personatges,
per tant, es en 3º persona i busca l’objectivitat.
§
Narrador omniscient: té una visió amplia i paronàmica ( es veu tot des de la
mateixa distancia). Veu el passat, el present i el futur, els sentiments i les
accions, es pot comparar amb un Déu.
§
Narrador extern o observador: narrador que dóna informació del que veu, escolta i
sent.
§
Narrador – editor: explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic
manuscrit o document perdut ( de vegades no el reprodueix literalment). Li
permet ser omniscient.
o
Narrador
intern ( homodiegètic o narrador actor): utilitza la primera persona i interpreta els fets de
manera subjectiva.
§
Narrador protagonista o autodiegètic: dins d’aquests narrador pot aparèixer el monòleg
interior ( així expressa els pensaments o sentiments)
§
Narrador testimoni: el narrador es un personatge secundari ( observador)
que utilitza la 1º persona, la descripció objectiva i la interpretació
subjectiva dels fets. Té doble focus d’interès narratiu ( el de la narració i
el de la personalitat del narrador)
© Aquest narrador
es pot confondre amb un narrador extern però hem de tenir en compte que el
intern sempre utilitza la 1º persona i el extern la 3º.
·
Personatges:
o
Segons
la seva presencia en el desenvolupament de l’argument:
§
Personatges principals: els que intervenen en l’acció am més intensitat i tenen
una influencia decisiva
© Protagonista: té la funció més rellevant en el desenvolupament de la
història.
© Antagonista: adversari del protagonista.
§
Personatges secundaris: intervenen poc ó amb intensitat en certs episodis.
o
Segons
la caracterització, poden ser:
§
Plans:
© Caracterització
esquemàtica.
© Es mantenen
invariables en tota l’obra o experimenten petites modificacions.
© Poden tenir
tendència a la caricaturització:
l’antiheroi és un exemple.
§
Redons:
definits per molts trets humans de complexitat psicològica ( evolució,
densitat, contradiccions i variables)
o
Si
no respon a trets humans:
§
Personatge col·lectiu: conjunt de persones que actua com un personatge
autònom.
§
Personatge - natura: la natura incideix directament en l’argument perquè
condiciona l’estat d’ànim dels personatges o actua com a aglutinador.
·
Temps:
normalment s’utilitza el passat
o
Aspectes
del temps:
§
Temps narratiu o literari: temps de la narració ( no té perquè reproduir el temps
real).
© Dins d’aquest
temps es pot diferenciar entre:
Ø Temps
de la història: delimitat per la
successió cronològica dels fets narrats.
Ø Temps
psicològic: ve delimitat pel
record, evocació del passat o la reflexió.
© El temps narratiu
pot ser:
Ø Temps
lineal: successió ordenada
cronològicament. Es objectiu i concorda amb el temps real exterior a l’obra
literària ( utilitzada en el gènere novel·lístic tradicional).
Ø Acronològica
( comú en la novel·la del segle xx):
desordre cronològic deliberat. El lector dl reconstrueix mentalment.
Ø Temps
retrospectiu: evocació del
passat en el present narratiu que es lliguen ( passat amb present) amb formules
i/o passatges que preparen els salts temporals. “Flash-back” es el terminí cinematogràfic
per aquest element.
§
Temps històric: época en la que es situa l’acció que pot aparèixer concretada implícitament
o explícitament.
© Acrònia: quan, en un text, no es situen els esdeveniments en un
temps històric concret.
§
La velocitat de la narració en nombre de línies, de
paràgrafs... posen en relació el temps històric amb el temps narratiu i per
això hi ha diversos mecanismes:
© Descripció (
alentir o deturar el temps): suspèn
la narració i descriu un lloc ( topografia), o un personatge físicament (
prosopografia) o de personalitat ( etopeia)
© Digressió (
alterament del ritme del relat):
consisteix en allunyar-se de l’assumpte principal.
© El·lipsi: eliminació de períodes de la historia i es controla la
velocitat.
Ø Escena: fragments en els quals coincideix el temps de la
historia i el temps del discurs ( diàlegs)
© Flux de la
consciència: monòleg interior.
© Resum: en poques línies es tracten u seguit d’esdeveniments.
·
Espai:
marc ambiental en que es mouen els personatges i transcorren els fets:
o
Pot
ser real o imaginari.
o
Es
el fonament principal de les novel·les històriques o realistes.
·
Els gèneres narratius:
o
El
conte: text narratiu de
ficció, generalment breu.
§
Se caracteritza per: la intensitat, l’esquematisme sintètic, la visió parcial
o fragmentada o centrada en un sol aspecte.
§
Tradicionalment tenia el objectiu de moralitzar i
entretenir.
§
No té límits rígids i això provoca dificultats per a
diferenciar el conte de la narració llarga i de la novel·la curta: en angles “tale2” es una narració breu i “ short story”
es un conte llarg.
§
Hi ha diferents tipus de conte:
©
Conte
literari o culte: els seus
límits en extensió amb la novel·la culta
té temes diversos ( meravellós, terror..)
©
Conte
tradicional o rondalla:
lligat amb la tradició oral.
o
Fabula: composició breu, en vers o prosa, formada per un sol
episodi. Els protagonistes són animals o essers inanimats i que comporta un
ensenyament exemplar.
o
Llegenda: narració, generalment popular, que conté un nucli
temàtic de tradició històrica ( reinterpretat i magnificat per rumors,
imaginació o suggestió). Es presenten reunides en cicles a l’entorn de
personatges.
o
Novel·la: gènere narratiu de ficció, d’extensió regular o llarga.
§
La seua definició es complexa perque te una historia al marge de la
literatura culta.
§
Es enunciada per un narrador que conve a l’autor..
§
Narra una acció extensa que pot tenir ramificacions secundaries o altres accions
encaixades.
§
Té uns personatges, un espai i un temps.
§
Hi ha diferents tipus:
© Curta: té una extensió curta amb una acció que és desenvolupa
amb un ritme àgil, condensadament i amb un desenllaç crític ( tems lineal)
© D’aprenentatge: narra la historia d’un personatge al llarg de la seva
formació intel·lectual, moral o sentimental ( joventut à maduresa)
© Aventures: es característica per el viatge i la successió de
aventures en temes desconeguts.
Ø Va
tindre un gran impuls a partir del segle XIX, desprès es va diversificar.
© Novel·la de
cavalleries ( d’origen medieval): El protagonista o heroi és el cavaller que lluita per la dama i pels valor
cristians.
© Ciència - ficció: trets des del punt de vista científic imaginables o
reals.
© De costums: caràcter realista que recull formes de vida i costums
d’un període crític o a punt de desaparèixer ( propi del segle XIX).
© Epistolar: anomenat així per la seva té nica d’escriptura (
derivació de novel·la sentimental)
Ø Es
caracteritza per la subjectivitat.
© Gòtica ( d’origen
anglès, pre-romàntic):
desenvolupa una història de terror, carregats de misteri.
© Històrica (origen
en la novel·la romàntica):
situa l’acció en un context històric realista amb voluntat de recrear-ne
l’ambient o reinterpretar el passat.
© Negra ( deriva de
la policíaca): té el seu
origen en EEUU per a criticar els valors socials, la corrupció...
Ø El
protagonista es un antiheroi.
Ø Fort
component sexual, violent...
© Picaresca (
normalment autobiogràfica):
individu de pocs escrúpols ( antiheroi) conta la seva experiència.
© Policíaca: un detectiu segueix pistes i descobreix la solució al
enigma.
© Realista: té un referent real.
© Rosa: caràcter sentimental, relata amors d’una parella que
acaba en final feliç.
© Simbòlica: metafòrica, llegida amb clau.
o
Rondalla: narració popular d’origen oral i simple, que combina
elements ficticis amb reals, es per a un públic infantil i la finalitat es
moralitzadora.
1.2.Text
augmentatiu.
·
Definició:
o
Finalitat: convèncer algú d’alguna cosa, tot donant opinions,
rebatent, acusant, criticant...
o
Funció: la bàsica es la persuasiva.
o
L’emissor: implicat en el text, per això s’empra la primera
persona.
o
Caracteritzar
per un tema polèmic: volem
expressar la nostra tesi i per a defensar-la partim de premisses principis bàsics generalment acceptats)
·
Tema: és
allò de que parla el text. És la idea que aglutina tots els continguts.
·
Tesi:
o
Opinió que defensa l’autor al text mitjançant arguments.
o
Ha
de ser una oració amb sentit complet i correcta.
o
Ha
de ser escrita en sentit afirmatiu.
·
Generes textuals:
o
Orals: debats, taules redones, text oratori (sermó, míting,
arenga..)
o
Escrits:
§
Àmbit periodístic:
©
Editorial:
article d’opinió que apareix al principi del diari i que no tenen firma,
normalment el fa el director.
©
Articles
d’opinió.
©
Cartes
al director.
©
Crítiques.
§
Àmbit judicial: textos dels advocats.
§
Àmbit polític: mítings i propagandes.
§
Àmbit comercial: anuncis fulls de
promoció.
§
Àmbit religiós: sermons.
§
L’assaig ( científic, humanístic...): no es tant un text augmentatiu, en realitat deuria anar
en el tipus expositiu.
·
Estructura del text:
o
Títol: un eslògan que resumeix la tesi o una sintesi del contingut, etc.
o
Introducció: es presenta el tema situant-lo dins un context (
sociocultural, històric, econòmic...) cercant d’interès del receptor, amb qui
trobarem punts en comú, per facilitar la comunicació. NO ES NECESSARI OFERIR LA
TESI.
o
Tesi: s’hi presenta l’opinió que es defensa.
o
Cos: es presenten els arguments que corroboren la tesi i
convencen l’ interlocutor; i els contraarguments ( arguments que invaliden la
tesi contraria i que donen més credibilitat a l’argumentació), per refutar-los
després i així provar la tesi. (Argumentsà contraarguments à arguments contra els contraarguments)
o
Conclusió: es recorda breument la problemàtica i els principals
arguments per tal de reformar la tesi. S’hi poden posar solucions, parlar del
futur, utilitzar un joc de paraules amb una pregunta o una exclamació...
·
Estructures augmentatives:
a)
Analitzant
o deductiva:
§
Parteix
d’un fet o idea general que es va desenvolupant en fets particulars.
§
S’ofereix
la tesi al principi i tot seguit s’esposen una sèrie d’arguments per
demostrar-la
b)
Sintetitzant
o inductiva:
§
Es
parteix d’un fet o idea particular per arribar a fets o idees generals.
§
Presenta
la tesi com a conclusió lògica del que s’ha anat argumentant.
c)
Enquadrada
o singular: La tesi es
formula al principi i es va desenvolupant al llarg del text, que es tanca amb la reafirmació, de nou, de
la tesi.
d)
Estructura
paral·lela: apareixen
diverses idees no supeditades entre si que es van succeint al llarg del text.
e)
Interrogativa: una pregunta inicial es respon al llarg del text de
diverses maneres; o més dúna pregunta inicial es respon amb una sola resposta.
·
Tècniques:
o
Començar
pels arguments més febles i acabar pels més forts.
o
Oferir
la tesi contraria abans que la pròpia i refutar els contraarguments un per un.
o
La
contraargumentació:
§
Es
una tècnica augmentativa. L’autor formula en el text les possibles objeccions (
tesi contraria) a la seva posició, per tal de neutralitzar-les amb nous
arguments que refermen la seva tesi.
§
Amb
contraargumentació, l’emissor delimita les opinions que li poden ser
contraries.
§
Els
contraarguments poden ser arguments en contra o raons per a limitar o matisar
l’argumentació del contrari.
§
El
text argumentatiu es caracteritza per la presencia d’estructures que serveixen
per a formular contraarguments.
§
Son
estructures contraargumentatives no sols la refutació, que implica una negació,
una oposició... sinó també la concessió, que significa una objecció, una
acceptació parcial, una adhesió critica i la condició.
·
Tipus d’arguments.
o
Racionals:
§
D’autoritat: don aquells que apel·len a personatges o institucions conegudes
socialment i no nomes per un sector. Per exemple: l’ONU, Gandhi...
§
De quantitat: l’emissor aporta dades
científiques, històriques, numèriques... que apareixen com a irrefutables.
§
D’antologia: s’intenta convèncer el receptor amb un cas semblant per ressaltar
semblances o diferencies.
§
De causa:
es presenta un fet y desprès les causes que l’han produït.
§
De conseqüència: l’argumentació es basa en el resultat que produeix.
§
De generalitzacions o exemplificació: a partir d’un o dos exemples, científicament
comprovats, es generalitza.
§
D’apel·lació a valor superior: L’emissor apel·la a valors superior ( llibertat,
igualtat...) per defensar la tesi.
o
Il·legítims
( fal·làcies, o peseudo-arguments):
§
Fer
generalitzacions sense base científica.
§
Dir
que una afirmació es veritable perquè no s’ha demostrat el contrari
§
Rebutjar
un argument perquè es rebutja la persona que l’omet.
§
Fer
bo un argument pel fet que molts l’adoptin.
§
Fer
servir paraules amb mes d’un sentit
§
Manipular
cites.
·
Recursos lingüístics.
o
Ús
de verbs de tipus opinar, pensar, creure.
o
Ús
de connectors lògics, per tal d’introduir els arguments.
o
Ús
de preguntes ( retòriques normalment) i d’exclamació
o
Ús
d’interjeccions i de signes de puntuació
o
Ús
d’un vocabulari connotat ( i la ironia)
o
Ús
de la repetició
o
Ús
de l’argument d’autoritat
o
Ús
del discurs emotiu ( adreçar-se al receptor)
o
Explicació
d’un relat.
o
Posar
de manifest determinats valors, com la solidaritat, la llibertat...
1.3.Text
Expositiu.
·
Introducció:
o
Un
text expositiu: pretén
informar d’un tema d’una manera ordenada, lògica i clara.
o
Objectiu: donar la informació necessària per a fer comprendre un
tema, mai convèncer a algú.
o
Característiques:
§
Neutre, objectiu i precís.
§
Senzilla:
que siga fàcil d’entendre.
§
Amena:
no sigui avorrida.
§
Dividida en paràgrafs: com a mínim en tres ( introducció/ desenvolupament/ conclusió)
·
Estructura d’un text expositiu:
o
Introducció: es presenta el tema, la seva importància, els objectius
etc.
o
Desenvolupament
( part central à la mes llarga): es desenvolupen els diferents apartats del tema
presentat d’una forma clara i ordenada. Es poden donar exemples, comparacions, anècdotes
etc per a aclarir conceptes.
o
Conclusió: s’hi resumeix els punts mes importants i s’escriu la conclusió
amb formules de cloenda.
·
Recursos que els caracteritzen:
o
El
resum: tècnica
utilitzada en textos explicatius.
o
Exemplificació
i subdivisió en apartats:
tenen com a finalitat aclarir els conceptes i ordenar el discurs.
o
Selecció
de noms i verbs atenent als criteris de claredat i precisió per tal d’evitar l’ambigüitat.
o
L’ús
d’adjectius ha de ser escàs:
els que s’utilitzen, a més, han de ser especificatius i classificatius, mai
subjectius.
o
El
temps verbal es el present d’indicatiu: si s’utilitza una anècdota, es posa en formes verbals de
passat.
o
Els
connectors sobre tots els que
estableixen relacions lògiques ( causals i consecutives) i els que precisen o
matisen.
·
Recomanacions:
o
Fer
primer un esquema.
o
Fer
un esborrany abans
o
Documentar-se
bé sobre el tema que es vol tractar.
