La comunicació. Fonaments de la lingüística

1.1. Components de la comunicació.

·         Les persones som animals socials i necessitem expressar-nos: emissor i receptor ( sense receptor no hi  ha comunicació o sense que aquet no entenga el missatge)

·         La comunicació de missatges es a través de signes, compostos de significat i significant ( deu de conèixer-lo el receptor) i que formen un codi ( deu ser conegut per el receptor i l’emissor)

·         Referència: coses i fets representats en els missatges.

·         Context: circumstancies que envolten l’acte comunicatiu.

·         Canal: mitja pel qual arriba el missatge al receptor.

1.2.Relació entre forma i significat.

·         La forma d’un signe ( significant) pot ser motivada: sense relació visual amb el significat ( si són signes visuals s’anomenen símbols ( marques de roba...)

·         Les formes de signes que si que estan motivades: la seva forma està motivada per el seu significat ( si so visuals s’anomenen icones ( icones del temps..) ).

·         En la llengua: la norma general és que la forma del significat siga immotivada. Nomes hi ha causalitat excepcionalment en ocasions com les onomatopeies.

1.3.Parts de la lingüística.

·         La llengua: es el sistema de comunicació més complex quantitativament ( nombre de signes) i qualitativament.

·         Les parts de la lingüística con sis en aquest ordre:

o   Sintaxi: funcionament de les categories sintàctiques per a construir oracions ( tipus de paraules).

§  Categories sintàctiques:

©  La sintaxi explica la interpretació del món.

©  Les categories sintàctiques son el fonament de la sintaxi, les bàsiques son: nom, adjectiu, preposició i verb.

©  Les quatre classes de paraules ( noms, adjectius i verbs) indiquen de quina manera les persones estructuren la nostra percepció del mon físic. Això es de quina manera, els humans, amb l’objectiu de interpretar el món en el que vivim discernim, relacionem i classifiquem les sensacions que ens aporten els sentits. Per tant, la causa de les categories sintàctiques esta en el nostre enteniment i intenta donar sentit a la informació que ens proporciona la vista, l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte.

§  La sintaxis te aquestes entitats.

©  Entitats ( noms):

Ø  Lo primer que veiem al nostre voltant son les entitats ( taules, gent, essers vius i objectes)

Ø  Desprès apliquem els noms a les entitats, es a dir, les representem amb noms.

Ø  Finalment apliquem els noms a les entitats abstractes ( emocions, raons...)

©  Qualitats de les entitats ( adjectius):

Ø  Si centrem l’atenció en una entitat, percebem les seves qualitats o característiques, que expressem amb adjectius.

-          Els adjectius no existeixen sense les entitats ( depenen sintàcticament dels noms)

©  Relacions entre les entitats ( preposicions)

Ø  Si mirem dos entitats, podem establir relacions de lloc entre elles: objecte dins d’altre objecte, objecte prop d’altre objecte...

-          Preposicions: són les paraules que relacionen entitats.

-          Hi ha altres paraules que tenen altres classes de relacions.

©  Canvis i permanències de les entitats ( verbs)

Ø  Verbs de canvi: despertar, esclatar, vindre.

Ø  Verbs de permanència: romandre, semblar, ser, estar...

§  La finalitat de la sintaxi en la comunicació lingüística: explica de quina manera combinem els significats de les paraules de la nostra ment.

©  Si ens referim a les oracions: explica com relacionem les categories ( i el contingut semàntic) de les paraules per a construir oracions.

§  Conceptes bàsics de la sintaxi.

©  Categories i funcions. La relació entre el nucli i el modificador.

Ø  Categories: constituents mínims.

Ø  Funcions o relacions: com unim els constituents.

©  Relació sintàctica més bàsica: nucli i modificador.

Ø  Es la primera que se estudia.

Ø  Els modificadors son els adjectius o adverbis, perquè modifiquen el contingut semàntic del substantiu

Ø  Dos propietats ( el modificador està subordinat al nucli):

-          1º) En la construcció, pèrdua la categoria del nucli.

-          2º) El contingut semàntic del modificador s’afeix del nucli ( el modifica)

Ø  Justificació: quan  un objecte ( nom) té una característica ( adjectiu) o experimenta un canvi ( verb), segueix sent un objecte ( construcció nominal).

Ø  Resultat: perduren les propietats sintàctiques del nom i desapareixen les del adjectiu i les del verb, es a dir, si en lloc de xiquet canviem a xiquetes, el verb i l’adjectiu canvien, per tant, desapareixen ( concordança).

©  Funcions de les preposicions:

Ø  Les preposicions no funcionen d’acord amb la relació de nucli i modificador: relacionen dos constituents nominals ( entitats) i, per tant, incideixen simultàniament sobre els dos.

Ø  Funcionament sintàctic de les preposicions:

-          Antecedent ( nucli nominal) + preposició (categoria relacionant) + conseqüent (modificador nominal): exemple “El llibre damunt la taula”

-          Un nom subordinat +  [ preposició + constituent nominal] equival a un adjectiu: exemple “ Casa del cantó” = “ casa cantonera”

§  Ordenament dels constituents sintàctics: depèn de la relació sintàctica que hi ha entre ells:

©  Ordre regular [(nucli) + ( modificador)]: posar el nucli primer i desprès el modificador perquè primer pensem en una entitat i desprès en les seves característiques.

©  El ordre irregular [(modificador) + (nucli)]: de vegades es produït perquè volem donar importància a una cosa i no a un altra.

©  Ordre:

Ø  Els adjectius circumstancials tenen com ordre regular anar al final, però poden anar davant de tot o al mig, en eixos casos es té que posar entre comes.

Ø  Realment hi ha modificadors que van davant del nucli, això es debut a la evolució constant de la llengua del llatí antic ( modificador + nucli) a l’actualitat ( nucli + modificador)

o   Semàntica ( o lexicologia): es el estudi de cada contingut semàntic, es a dir, del significat de les paraules ( membres de les categories sintàctiques)

§  Paraula ( unitat de la semàntica): conjunt d’unitats que formen cada categoria sintàctica.

©  La paraula té:

Ø  Una forma fònica ( pot ser gràfica i gestual): només és un conjunt de mitjans que transporten la informació d’emissor a receptor.

Ø  Dos valors ( el més important) que són psicològics: perquè la relació entre les paraules i el seu significat no es simbòlic ( sols en les onomatopeies) i ambos van juntes perquè una depèn de l’altra.

-          Sintàctic ( categoria)

-          Semàntica ( significat): té com a base la paraula/mot ( arrel), ja que estudia els significats d’una paraula ( semàntica).

©  Propietats de les paraules:

Ø  1º- Són membres d’una categoria gramàtica (propietat bàsica)

Ø  2º-Tenen un  contingut semàntic  propi ( propietat bàsica)

Ø  3º- Disposen d’una forma pròpia ( propietat més secundaria)

§  La creació de noms:

©  Per a crear noms, hem classificar les entitats en classes o espècies que tenen característiques inherents ( propietats definitòries) en comù, per tant, cada nom representa una classe o espècie d’entitats ( les característiques accidentals no tenen massa importància i passen a convertir-se en adjectius).

©  Procés de creació de noms:

a)      Classificació d’entitats en espècies.

b)      Mitjà de classificació: característiques comunes, inherents de l’espècie i definitòries del nom.

c)      Característiques no compartides: accidentals.

©  Aquesta creació de noms és una operació d’abstracció dels objectes ( infinits) als noms ( limitats). Exempleà pedres = totes les pedres.

§  Relacions entre continguts semàntic:

©  Hiperonímia.

©  Antonímia

§  Relació entre continguts i formes:

©  Sinonímia: forma diferent però mateix significat o valor.

©  Homofonia: cada una té el seu significat però tenen la mateixa forma ( escriuen i sonen igual)

©  Homografia: significat diferent, se escriuen igual però tenen diferent pronunciació.

Ø  Entre el valencià i el castellà hi ha moltes:

-          Llevar:

v  Castellà: llevar

v  Valencià: quitar.

-          Acostar-se

v  Castellà: tumbarse.

v  Valencià: acercarse.

©  Paranomia: dos paraules diferents que signifiquen, escriuen i pronuncien distintament però que es pareixen en la forma. Exemple: prejuí (Prejuzgar) // Perjuí ( daño)

§  Polisèmia: una mateixa paraula amb més de un significat ( valors relacionant o derivats del bàsic)

©  El context de comunicació evita els malentesos

©  Diccionaris: accepcions.

©  S’utilitzen en frases fetes per les semblances o les aproximacions encara que hem perdut la consciencia de la causa que va dur a crear la frase feta.

Ø  “ A ull” à he posat l’arròs a ull ( a ojo)

Ø  “A ulls clucs” à fer alguna cosa i que ens paregué senzilla.

©  Idiosincràtic: un conjunt de paraules com les frases fetes, tenen un origen cncret cultural però amb el temps eixa costum cultural ja no està, però el significat del conjunt continua utilitzar-ne.

©  Interferències lèxiques: tirar, estirar i espantar:

Ø  Espenteu ( per obrir la porta) à empujar

Ø  Estireu ( per a obrir la porta) à estirar.

Ø  Tireu à tirar a terra.

o   Morfologia ( o  flexió):  estudi de la forma de les paraules, de les seves variacions i dels factors que les causen ( femení/masculí, plural/singular...)

§  Part molt secundaria de la teoria lingüística, que estudia la forma de les paraules i les seues variacions.

§  Les nocions que fan variar la forma d’una paraula son: gènere, nombre, temps ( conjugacions) i concordança ( relació sintàctica entre nucli i modificador).

©  S’apliquen a categories sintàctiques concretes:

Ø  Nom: gènere ( lleó/lleona) i nombre ( cosí/cosins, festa/festes)

Ø  Adjectiu: concordança en gènere i nombre ( home vell, dona vella, hòmens vells)

Ø  Verb:  temps ( pens-e, pensa-va, pensa-ré), conjuncions ( pensà/ baté/ preferí) i concordança en persona i nombre ( jo pense, tu penses..)

©  Les preposicions no estan subordinades a un nom, no necessiten gènere ni nombre. Elles soles funcionen.

o   Retòrica ( o discurs): estudia el discurs, es a dir, com vinculem oracions per a formar un discurs o text ( elaboració de discursos).

o   Formació de paraules: com formem paraules noves a partir de les preexistents.

§  Estudia com creem paraules noves a partir de la derivació i composició.

©  Derivació (paraula + afix): ferro à ferr-er; fang à fang-ós...

©  Composició ( paraula + paraula): paraigua, ull de poll...

§  Família: paraules que provenen d’un mateix mot.

o   Fonètica i grafia: expressió de l’ús de la llengua amb fonemes i amb entonació ( entonació, relació entre lo oral i lo escrit)

§  Estudia el conjunt de mitjans fònics que permeten exterioritzar la llengua.

©  Tira fònica: es pot segmentar ( b+a+i+x+a+r) en segments mínims (fonemes).

©  Definició de fonema: so no fragmentable que serveixen per a diferenciar paraules ( significats) i segmentar-les, per exemple pot/poc.

©  La fonologia: part  de la fonètica que estudia els fonemes.

§  Entonació o prosòdia: intensitat, agudesa i duració, que permet identificar si es tracta d’una afirmació, interrogació o exclamació.

§  Grafia: representació de la fonètica amb signes gràfics ( lletres i puntuació). Es el menys important de la lingüística, però socialment té molta importància a l’hora d’estandarditzada l’ús de la llengua.