La llengua per al poble i el poble per a la llengua.

L'autor d’aquest pròleg és Abelard Saragossà i Alba, filòleg valencià i professor de la Universitat de Valencià, que en 2016 va ser elegit acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que estudia com acostar el valencià popular al culte i científic. A més, defén la llengua com una construcció social que porta en si mateixa la cultura d’un poble que ha de ser valorada, com es veu representat en aquest text.

Saragossà utilitza un llenguatge positiu, comprensiu, alegre i proper als parlants d’aquesta llengua amb la utilització d'arguments de diferent tipus, entre ells destaquen els d’autoritat, els estadístics i els d’experiència, complementats per multitud d’exemples aclaridors i de preguntes retòriques que atrauen l’atenció del públic. A més, l’estructura del text per subtítols impactants ajuden al lector a continuar llegint.

L’objectiu èxplicit del text és descriure la ideologia lingüística i l’èxit de l’autor en el seu llibre, però realment l'objectiu implícit, pot ser el principal, és motivar als lectors a prendre consciència de la importància del valencià com a llengua d’ús públic i, en un segon pla, a llegir aquest llibre. Tot això introduït dins d’una contínua comparació política entre la ideologia lingüística d’esquerres i la de dretes.

Per una part, la ideologia d’esquerres, a la qual pertany l’autor del llibre i l’autor d’aquest text, afirmació justificada per la forma de parlar d’aquesta ideologia com a democràtica, humanitzadora, solidària i realista; que parteix del llenguatge del poble per a fer les normes lingüístiques més coherents i senzilles per als parlats i la relaciona amb la Renaixença i el Modernisme. Mentre que la ideologia de dretes, relacionada amb el noucentisme català i la burocràcia, quasi no utilitza el valencià i si l'utilitza és per a guanyar vots. A més, està unit al centralisme, a l'elitisme i a l'essencialisme, que compliquen negativament la llengua, ja que els parlants han d'adequar-se a unes normes que no entenen o no són practiques i que creen inseguretat i faltes d’ortografia provocant una sensació de desmotivació que propicia l’abandó de l’aprenentatge de la llengua.

L’autor també fa èmfasi en els castellanismes com a element a corregir, no obstant això, s’ha de tenir en compte que totes les llengües que estan en contacte acaben influenciant-se, com per exemple els anglicismes. A més, si partim del llenguatge que parla la gent als carrers, hauríem de tenir en compte aquestes variacions no evitant el seu ús, sinó, més bé, fent conéixer la paraula en valencià, d’una forma constructiva com assenyala Saragossà.

Els últims subtítols parlen un poc de la importància de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com a institució que podria escoltar i contestar argumentadament les propostes, tenir un contacte directe amb els parlants i divulgar ràpidament les novetats gràcies a l'ajuda de membres i col·laboradors. Aquestes solucions podrien desfer la utopia del valencià com a llengua culta identificadora, assimilable i practicable.
No obstant això, en la realitat pareix que el català, en lloc de col·laborar amb el valencià, el supedita, acció que no és democràtica i que denota un símptoma d'hipocresia al dir que el castellà és una llengua que domina al català, mentre que el català fa quasi el mateix amb el valencià i això és una cosa que s' hauria de tenir en compte, ja que, per exemple, els certificats d’idiomes tenen el català però no el valencià, desqualificant-la a ella i als seus parlants.

Tot aquest entramat pot ocasionar dubtes al voltat d'una estratègia per a evitar la unió total del valencià amb el català, balear... motivat per algun origen polític dels que ara estan al poder i que sense dubte és massa complicat si no es té una formació profunda al voltant d’aquest tema, fet que encara no he pogut estudiar i que per tant no puc donar una opinió crítica.

En conclusió, el pròleg presentat ens fa reflexionar i obrir preguntes al voltant de les normes ortogràfiques, de l'educació rebuda com a estudiants, de les formes de fer una cohesió sociolingüística i de la importància de la política en el plànol lingüístic; però sense dubte, el objectiu que persegueix ho aconsegueix, perquè ens produeix una necessitat imperiosa de llegir el llibre.

Ressenya de l’estudi de Abelard Saragossà: “Desdels carrers de la Ribera cap a un model lingüístic valenciàdigne, identificador, assimilable i practicable”.