Posa un! ¿I si posem dos?

L’autor del present Blog és Jaume Corbera Pou, doctor en filologia catalana i professor de dialectologia i història d’aquesta llengua a la UIB des de 1993. A més, ha participat en diferents projectes d’investigació finançats i té cinquanta-tres entrevistes publicades i nou llibres escrits.

En aquestes entrades sintetitza una gran quantitat d’informació amb un llenguatge que, a pesar de contindré uns quants tecnicismes, es fa lleuger i interessant perquè parla d’un tema que tothom ha viscut alguna vegada amb vacil·lació, i no és altre que la posició dels signes d’interrogació i d’exclamació, perquè, per exemple, jo mateixa vaig passar tota la meua etapa com alumna pensant que la llengua valenciana porta, com la castellana, dos interrogants i dues exclamacions, però la meua sorpresa va ser quan l’any passat, en practiques, vaig veure com la professora d’aquell curs al qual donava classe imposava l’ús d’un sol signe d’exclamació i d’interrogació. A mi em va vindre al cap que havia canviat la normativa o, en un cas més preocupant, m’havien ensenyat malament.

La veritat és que el nostre estudiós no té aquests dubtes, ell des del principi argumenta a favor de posar els dos signes, tant en la interrogació com en l’exclamació, opció amb la qual jo també simpatitze perquè pense que això fa més clar el llenguatge, i a més, és fàcil d’aplicar.

¿Per què és realment millor posar els dos signes?
Per una banda, com argumenta Jaume, si seguim la teoria de Josep Ruaix i posem un signe en les preguntes curtes i dos en les llargues ens podem fer un embolic, ja que són termes un poc subjectius ¿Què és llarg? ¿Què és curt?

Per altra banda, si decidim posar només un signe, com el castellà i el valencià, a diferència d’altres llengües, no tenen partícules especials que inicien una pregunta, el que possiblement faríem seria llegir la frase com si fóra enunciativa i quan arribaríem a l'interrogant hauríem de tornar a llegir-la una altra vegada.

Amb aquests arguments, queda clar que és millor posar els dos signes, almenys en la interrogació. Malauradament, aquells que tenen una posició ideològica catalanista, poden veure aquesta norma com una interferència del castellà, motiu que ha influenciat a la secció Filològica de l’IEC en la seua recomanació de posar únicament el signe de final de frase, però sols és això, una recomanació.

Al cap i a la fi, aquest pensament es pot considerar com a negatiu, inclús xenofòbic, perquè no tot el que prové de llengües veïnes contamine la llengua interferida, ja que, per exemple, la incorporació d’elements, d’estructures i de paraules que matisen significats, l’únic que fan és enriquir la llengua.

En conclusió, Jaume està en contra del que defenen els ideològics catalanistes, és a dir, del que defén la Gramàtica Catalana, que no és altra cosa que la utilització d’un sol signe en els dos tipus de frase amb motiu de l’odi que produeix considerar-ho un castellanisme, i ens dóna com a solució basar-nos en la gramàtica del català contemporani (2002) dirigida per Solà, que, obviadament defén la utilització de dos signes d’interrogació, i aconsella també, posar-ne dos en les exclamacions per a facilitar la lectura i fer-la més clara. Però si realment voleu conéixer la història d’aquests signes que és, com a mínim, interessant, el millor que podeu fer és llegir les entrades de Jaume Corbera Pou que van des de l'u de juliol del 2011 fins al 7 d’octubre del mateix anys.